A.E. Jaume Caresmar i Mª Antònia Salvà
Ruta i descoberta d'Euskadi
A primera hora del matí, devien ser les cinc, vam acomiadar-nos de les nostres respectives famílies, començant així una aventura que s’allargaria dues setmanes. Malgrat els imprevistos d’última hora -“el despertador que no m’ha sonat”, “la ronyonera que he deixat damunt la taula...”-. i després de les corresponents vuit hores d’autobús comparàvem meravellats les diferències entre el paisatge mediterrani i el cantàbric, que tot just acabàvem de descobrir. On vam passar les dues primeres nits, va ser a San Sebastián, en un local d’un cau de la ciutat, una ubicació cèntrica i un indret desconegut van ser l’excusa adient per rondar pels carrers i les platges.
Resseguir la costa basca era l’objectiu que mesos abans havíem establert, i així ho vam procurar; la ruta va començar ben d’hora el tercer dia. Sense perdre temps vam cercar el pas del camí de Sant Jaume per la ciutat que ens havia acollit, i vam incorporar-nos-hi. El clima no ens va sorprendre, ja havíem rebut les advertències corresponents; el cel pàl·lid i una pluja minúscula generaven el dubte de si treure la capelina o seguir caminant. Com havíem previst, a Zarautz hi vam fer nit, dins d’un pavelló de pilota basca molt autèntic. Rapidament, el dia següent, i abans que s’aixeques el sol, vam seguir amb la dinàmica de ruta, amb destí a Zumaia, passant per Getaria. Ens vam creuar amb l’Arguiñano i vàrem fer nit en un aixopluc improvitzat; l’Ermita de San Telmo, famosa per ser escenari de “Ocho apellidos bascos”. Tot i el mal temps que ens oferia el tercer dia de ruta, vam anar deixant enrere les identificatives marques grogues del camí. Si al llarg dels anys recordem aquesta etapa serà a mercè dels fitz, un accident geogràfic que té lloc a la costa, el qual deixa apreciar les capes del substrat i les disposa amb certa bellesa.
El següent capítol de la nostra estada al País Basc s’escrivia a Gernika. Mentre descobríem la ciutat vam anar a trobar el famós arbre de Gernika, símbol de la nació basca. Per sorpresa nostra, a Forua, el poble del costat, era festa major i hi vam treure el cap, va ser d’aquelles coses que no t’esperes però són d’agrair. Rondant pel municipi van comentar-nos que no podíem perdre’ns Bermeo, un petit poble que abarcava, presumptament, una de les Siete Maravillas de España. Ens vam permetre a una maniobra d’improvització en la nostra acurada ruta per apropar-nos a contemplar l’anomenada maravilla, allà, després de pujar les 142 escales que conduïen a l'ermita de san Juan de Gaztelugatxe, vam reconèixer que havia valgut la pena.
Passats ja set dies de campaments, donàvem la ruta per finalitzada, ens vam establir a Vitòria. Reconeixem que és una de les festes més potents i multitudinàries la de Gasteiz, ja que vam coincidir, premeditadament, amb la Semana Grande de la ciutat. Es respirava ambient festiu en les dues nits que hi vam estar, vam saber trobar l’equilibri entre les activitats pròpiament de cau -descobertes, àpats...- i gaudir de la festa. Seguidament i recolzats per transport públic vam dirigir-nos a Bilbao, les tres últimes nits dels campaments les vam fer allà, en uns locals parroquials d’un barri tranquil.
Els darrers dies de campaments els vam destinar a les activitats que havien quedat pendents; taller de samarretes i lleixiu, joc de rol i debat sobre el conflicte basc, entre d’altres. No vam marxar de la ciutat sense haver apreciat les seductores corbes del Guggenheim, és més, vam fer el Consell de Roca en un dels parcs de les rodalies. Tots sabíem que la cosa s’acabava, una lleu nostàlgia començava a envair-nos. El viatge de tornada el vam destinar a recuperar les hores de son que l’emoció de l’última nit ens havia robat.
Per nosaltres han estat els primers campaments com a trucs, una etapa on s’ha de recórrer a l’experiència adquirida en anys anteriors i espavilar. Aquests dies han estat per demostrar-nos, un cop més, la força que té l’escoltisme i la que com a grup tenim i transmetem als projectes. Uns campaments que passaran a la història i que recordarem sovint, si Déu vol.
