A.E. Jaume Caresmar i Mª Antònia Salvà

La Llei escolta del 1911

LA LLEI SEGONS BADEN POWELL (fundador de l’escoltisme)

En versió de 1911:

1. L’honor d’un escolta es digne de confiança.

Si un escolta diu “Pel meu honor que això és així” significa que és així, tal com si hagués fet la promesa més solemne.

De la mateixa manera, si un cap li diu a un escolta “Confio pel teu honor en què faràs això”, l’escolta està obligat a obeir aquella ordre el millor que pugui i a no permetre que cap obstacle s’hi interposi.

Si un escolta faltés al seu honor dient una mentida o no acomplint una ordre amb exactitud, quan ho havia promès pel seu honor, haurà de deixar l’escoltisme i tornar la seva insígnia i mai més tornar-la a portar. La mentida l’ha perdut.

2. Un escolta és lleial al Rei, i als seus caps, i al seu país, i a l’empresari que li ha donat feina. Els serà fidel a les dures i a les madures, davant dels seus enemics, o davant les persones que parlin malament d’ells.

3. El deure d’un escolta és ser útil i ajudar als altres.

Haurà d’acomplir el seu deure per damunt de qualsevol altra cosa, encara que hagi de sacrificar el seu plaer, la seva comoditat o la seva seguretat. Quan troba difícil triar entre dues coses quina ha de fer, es demanarà a sí mateix: “Quin és el meu deure?”, és a dir, “Què és el millor per als altres?”, i triarà aquesta. Haurà d’estar sempre a punt per salvar una vida, o per ajudar gent ferida. I haurà de fer una bona acció en favor d’algú cada dia.

4. L’escolta és amic de tothom, i germà de qualsevol altre escolta, sense importar la classe social a la qual pertany l’altre.

Així, si un escolta es troba amb un altre escolta, encara que no el conegui, parlarà amb ell, i l’ajudarà en tot el que pugui, ja sigui amb les obligacions que està acomplint en aquell moment, o donant-li menjar, o en tot el que necessiti, fins on sigui possible. Un escolta mai ha de ser un “snob”; un “snob” és aquell que mira amb aires de superioritat a un pobre; o també un pobre que mira amb ressentiment a un ric. Un escolta accepta els altres tal com són, i treu el millor d’ells.

En Kim, el noi explorador [“boy scout”], fou anomenat pels indis “Petit amic de tot el món”, i aquest és el títol que tot escolta hauria de guanyar per sí mateix.

5. L’escolta és cortès: és a dir, és ben educat amb tot el món, però especialment amb les dones, els nens, la gent gran, i els invàlids, coixos, mancs, etc. I mai haurà de rebre recompensa per haver donat ajuda o haver estat cortès.

6. L’escolta és amic dels animals. Els haurà de preservar tant com sigui possible de qualsevol patiment, i no n’haurà de matar cap sense necessitat, encara que només sigui una mosca, perquè són criatures de Déu.

7. L’escolta obeeix les ordres del seu cap de patrulla o del seu cap d’unitat sense replicar.

Fins i tot si rep una ordre que no li agrada ha de fer com els soldats i els mariners, complir-la perquè és el seu deure; i després d’haver-ho fet pot anar i presentar tots els arguments en contra: però ell ha d’obeir l’ordre a la primera. D’això se’n diu disciplina.

8. Un escolta somriu i canta davant les dificultats. Quan rep una ordre ha d’obeir-la amb alegria i promptitud, no pas amb desgana.

Els escoltes mai es queixen de les penalitats, ni ploriquegen entre ells, ni maldiuen o remuguen.

Quan acabes de perdre el tren o algú t’ha aixafat el peu on et fa mal –això no vol dir que als escoltes els faci mal el peu– o en qualsevol altra circumstància, esforça’t a somriure, xiula una tonada, i de seguida et sentiràs millor.

Un escolta manté sempre el somriure i xiula. S’anima a sí mateix i anima als altres, especialment en situacions de perill, perquè ell és manté sempre sota control.

El càstig per maleir o fer servir paraulotes serà, per cada ofensa, una gerra d’aigua freda que els altres escoltes li tiraran al ofensor per dins la màniga de la camisa. Aquest és el càstig inventat pel vell explorador britànic, el capità John Smith, tres-cents anys enrere.

9. L’escolta és estalviador, és a dir, que estalvia tot el diner que pot i el posa al banc, per tenir amb què mantenir-se quan es troba sense feina, i així no haver de ser una càrrega per als altres; o per donar diners a d’altres que ho necessiten.

Afegida el 1912:

10. L’escolta és net de pensament, paraula i acció, és a dir, menysprea la joventut ximple que parla malament, i no es permet caure en la temptació de parlar, pensar o fer res que sigui brut. Un escolta és pur, net de pensament, i masculí.